01/08/2010, 23:00h. Folkestone, Anglaterra. Fa poc més d’una hora que hem aterrat. Diuen que l’efecte del “jet lag ” és a causa de que l’ànima viatja més lentament que el cos… i així és més o menys com em sento… estic en terres angleses malgrat el meu cor encara resta a Girona. Difícil d’explicar. Descol·locat, potser és la paraula. Res és familiar, tot és hostil en un país que tot va al revés. Un taxi ens ha portat directament a Folkestone. L’hotel escollit, esta estratègicament ubicat davant del port per així no perdre temps en cas que les condicions meteorològiques fóssin les bones per creuar. Malgrat el poble és fosc, despoblat i trist, m’alegra estar davant del mar, atent a tot el què passa i vigilant en tot moment. De fet, penso que un nedador que vol creuar el Canal de la Mànega ha de poder divisar l’objectiu en qualsevol moment del dia, tal i com ho fan els alpinistes des de el camp base. El so del mar i les gavines esta present en cada racó d’aquest indret. Després del sopar, passejant pel passeig marítim i sense quasi pensar-hi, ens topem amb la “Folkestone Angler”, l’embarcació que em donarà suport durant la travessa. Quina sorpresa! i quina emoció! allò em situa de nou al meu periple. Malgrat estic cansat del viatge, no tinc ganes d’anar a dormir, tinc una barreja de nervis , emoció i excitació… I l’aigua, deu estar molt freda? Ja és mitjanit. M’adono que la única solució per calmar els meus temors respecte a la temperatura de l’aigua és “catar-la” abans de tornar a l’hotel. En Lluís no s’ho acaba de creure i jo li obligo a que m’acompanyi… Instintivament i quasi a palpentes aconseguim desxifrar el camí que porta a la platja més propera. Ens guiem pel so del mar i a la fi arribem al trenc d’onada… la mar esta plana i calmada… Acostumats ja a la foscor, comencem a veure-hi millor. La platja esta exposada a mar obert, a l’horitzó es distingeixen aureoles de llum, és FRANÇA!! Sense pensar-ho ni un instant m’arremango el jersei i introdueixo tota la mà i part de l’avantbraç dins l’aigua. La primera impressió és bona! No perdo el temps i em trec els pantalons, mitjons i calçotets, davant la mirada sorpresa d’en Lluís. Noto la fredor dels rocs de la platja amb el contacte amb els meus peus nuus. Em començo a introduir dins l’aigua i em cobreixo fins la cintura, no la trobo freda! Que bo! No us podeu imaginar quina alegria i, alhora, quina tranquil·litat… Ja només penso en poder fer el primer entrenament a mar obert en aigües del Canal. Soc conscient que encara em queda el més dur, tot i això sento que ja estic acariciant el meu somni.
