Sovint rebo correus electrònics de company nedadors que s’interessen per la preparació que segueixo per aguantar les baixes temperatures de l’aigua. En James, ex practicant d’apnea, és un d’ells. El passat diumenge va realitzar la última travessia de la temporada de http://nedaelmon.blogspot.com (4.000mtrs) i ha estat tant amable d’escriure’m un relat explicant les seves sensacions. Molt interessant veure el treball que s’ha de realitzar. Amb el seu permís:
“Hola Miquel, t’explico una mica com va anar ahir.El dia pinta bé, un generòs Sol escalfa una cinquantena d’amants d’aquesta femme fatale que anomenem Mediterrània. Ella està prou tranquil·la i sembla prometre’ns un plàcid viatge. Ens hi fiquem. Per la meva part, sento el fred com qui se’l “mira” a través d’una finestra, tocant el vidre glaçat, palpant-lo i conscient d’ell, però des de l’escalfor de dins de casa.Nedo tranquil, conscient que sempre vaig de menys a més. Miro les mans com busquen alternativament el centímetre més llunyà, i somric dins l’aigua pensant com aquesta conjunció de gestos i moviments coordinats fa feliç tanta gent. Els metres passen i, tot i no venir-me de gust fer-ho, m’aturo algunes vegades al costat del caiac per avituallar-me. Em costa molt beure, panteixant dins l’aigua i estossego alguna vegada. La Mediterrània fa estona que s’està rient de tots nosaltres, empenyent-nos enrera amb una forta corrent, envalentonada a més a més per una brisa creixent. Havent perdut incomprensiblement el gel restituent, només puc avituallar-me d’Isostar. Cap a la meitat del viatge, el fred que em mirava per la finestra sembla que comença a colar-se per alguna escletxa, i la calefacció perd eficàcia. La terra no es mou gaire, i m’adono llavors de la corrent. No queda sinó batre’s, i segueixo fent braçades. Pregunto al caiac, mentrebec, on és l’arribada, i quan veig l’espigó que m’indica, ben lluny, em cau l’ànima als peus. A aquestes alçades el fred es cola per tot arreu, la calefacció s’ha espatllat, les mans es neguen a tancar els dits, i la remada és molt ineficient. Intento tancar-los, però simplement no puc. Llavors penso en English Channel. És justament i precisa en aquest moment que sóc conscient de l’enorme i brutal esforç que això representa, del mèrit infinit, i de les paraules “no s’assoleix per casualitat”. Recordo també 80 % mental, 20 % físic. Aquestes reflexions m’injecten adrenalina, m’escalfen. Recordo també quan un dia, fent apnea, a 40 metres de profunditat, vaig pensar que no arribaria a dalt. Em vaig relaxar i vaig pujar imaginant que era un dofí. Faig el mateix i tiro tiro tiro. La màgica sensació de veure el fons de sorra, la profunditat disminuint, com un aplaudiment precursor de la mai tan estimada platja. Surto. M’adono que no pucparlar, tinc la cara gelada. Camino, però les cames em semblen de fusta. La meva filla i la meva dona m’esperen felices. Algú molt amable m’acompanya a les calentes dutxes. 15 minuts després estic bé, prenent-me un cafè amb llet al Nàutic i comentant la jugada amb altres nedadors. Algú em pregunta si m’estic entrenant per algun repte, anant sense neoprè. “No” contesto, “només vull comprendre, només vull sentir”. Una abraçada Miquel, han estat més de 4 ratlles, però tu entens millor que ningú com n’és de difícil resumir el que corre dins un mateix. En realitat he resumit molt, i he sacrificat potser qualitat narrativa, però he intentat fer-ho curt i amè, i no abusar de la teva paciència. Els primers minuts després de sortir vaig pensar “mai més”. 20 minuts després ja desitjava tornar a ser dins l’aigua.”
