Em trobo davant la piscina, ja és vespre, tard… porto 12 hores de dur treball a les esquenes i em disposo a començar l’entrenament per avui. Per no desistir, tant sols puc pensar que entrenar cansat també és una bona oportunitat. Em calço el gorro, em poso les ulleres, m’estiro a dreta i esquerra, faig una respiració profunda, miro a l’horitzó i … salto!! Silenci d’aigua, la posició vertical que el meu cos ha tingut la major part del dia ara és horitzontal, em sento a casa… Ja no camino, sinó que llisco… els peus ara ja no fan palanca per aguantar el cos dret, sinó que es transformen per ésser una prolongació del cos i ajudar a la propulsió. Comença la introspecció diària… els primers 100 mtrs bé, avui serà un bon dia d’entrenament. La respiració és bona, rítmica, fluida. Els braços saben perfectament el què han de fer… la flotabilitat és bona… no estiris tant el braç dret, alerta el cor! para para…. d’acord, aquí, just aquí… equilibri total entre respiració, freqüència cardíaca i actitud mental. Començo les series, sense pensar ni en la primera ni en la última, tant sols prenc consciència del moment i repasso una i altre vegada cada part del meu cos per separat… els peus ballen al ritme dels braços. Falten encara la meitat de series, avui no aguanto, en faig una més i plego, no puc més… NO!! Aparto aquesta decisió de la meva ment… Aprofito per hidratar-me durant el descans…aguanta Miquel!! fins al final! no et fa mal res, tu pots… Va!! No et pots cansar… Tira Tira!!! Vinga!!! Patiment…. i acabo. La respiració es recupera i un altre entrenament al sac, un altre braçada cap a França. Em sento bé.
